EL PATRIMONI CULTURAL DE FORMENTERA

  

INTRODUCCIÓ

 

 Tot i que fins aleshores s’ha excavat una part molt petita del patrimoni arqueològic existent, els testimonis arqueològics revelen que a final del tercer mil·lenni aC Formentera ja comptava amb un poblament continuat, encara que es desconeix el moment exacte en què l’illa es va començar a ocupar. A banda d’aquesta etapa prehistòrica, també destaca l’abundància de restes d’època romana i andalusina.

 

Junt amb Eivissa, Formentera s’incorpora a la Corona d’Aragó arran de la conquesta de 1235, però la consolidació del poblament es veu interrompuda a partir de la segona meitat del segle XIV, a causa dels efectes de la pesta negra i posteriorment a l’amenaça de la pirateria. Tot i els nombrosos intents de tornar a repoblar l’illa, no és fins a la darreria del segle XVII quan s’encamina definitivament el procés, dut a terme al llarg del segle XVIII amb gent procedent d’Eivissa.

 

En una porció de territori tan petita com Formentera, on els recursos terrestres i marins han condicionat notablement la vida a l’illa, la frontera entre valor cultural i valor natural de vegades es fa difícil d’establir. Una prova d’això és l’amplitud del nostre patrimoni etnològic, que constitueix tot un compendi d’aprofitament sostenible dels diferents recursos naturals de l’illa.

 

 I. PATRIMONI ARQUEOLÒGIC

 

Sepulcre megalític de ca na Costa

 

Jaciment funerari que consta d’una cambra central circular delimitada amb grans lloses verticals, rodejades per tres cercles concèntrics d’empedrats i vint-i-dos de radials, a més d’un corredor que condueix al centre de la construcció. Descobert el 1974, l’excavació posterior va posar de manifest les restes de vuit individus, quinze botons d’os triangulars i piramidals, fragments de sílex i algunes mostres de ceràmica incisa, materials dipositats al Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera, en seu a Eivissa. Les datacions de carboni 14 practicades als materials situen el jaciment entorn del 2000 aC, fet que el converteix en el megàlit més antic de les Illes Balears. Va tenir un ús perllongat, d’uns 400 anys, fins aproximadament el 1600 aC. Es declara bé d’interès cultural, en la tipologia de jaciment arqueològic, l’any 1994.

  

Castellum romà de can Blai

 

Restes d’una construcció fortificada d’època romana baiximperial. La datació estimada és entre el final del segle III i el principi del IV de la nostra era. Es caracteritza per la planta quadrada amb una torre a cada cantonada. Per la tipologia es pot relacionar amb altres construccions semblants situades en zones frontereres de l’Imperi, com ara Romania, Bulgària, Síria, Palestina o Tunísia. Els resultats de les excavacions realitzades els anys 1979 i 1980 fan pensar que es tracta d’una obra inacabada, possiblement de caràcter privat, destinada al refugi de la població dels voltants. Es declara bé d’interès cultural, en la tipologia de jaciment arqueològic, l’any 1994.

  

Jaciments prehistòrics de cap de Barbaria

 

El cap de Barbaria constitueix una zona geogràfica que durant l’edat del bronze antic i mitjà (entorn del 1600-1000 aC) va arribar a estar densament poblada. Mostra d’això són la vintena de jaciments d’aquesta cronologia, dels quals se n’han excavat tres. Cap de Barbaria II és el més extens, una estructura de planta complexa formada per diferents àmbits adossats uns als altres i que adopten diversos tipus de forma corbada: cercles, semicercles, de ferradura o d’el·lipsi. Sembla ser que la compartimentació d’aquest tipus de construcció obeïa a una qüestió d’usos de l’espai: àrees d’habitatge, de treball o de resguard d’animals. Cap de Barbaria I i III, per la seua banda, són construccions de planta més simple.

  

II. CONJUNTS HISTÒRICS

 

Arquitectura urbana

Durant els segles XVIII i XIX, els pobladors formenterers s’anaren repartint de manera homogènia al llarg del territori. Construïen cases aïllades dins les porcions de terra que se’ls havien proporcionat. No és fins al final del segle XIX i l’inici del XX quan es comencen a consolidar, d’una manera més clara, nuclis d’habitatges entorn de les principals esglésies i dels seus camins d’accés. D’aquesta manera, les construccions començaren a planificar-se amb un plantejament més urbà, alineades amb els antics camins, que acabarien convertint-se en els principals carrers dels nuclis. Aquest fet implicava canvis en les orientacions tradicionals, que en els habitatges rurals era sempre cap al sud o el sud-est. Els nous edificis de les dècades de 1920 i 1930, orientats sempre cap als vials d’accés, es caracteritzaven per tenir les obertures més grans i decorades amb sanefes que moltes vegades es pintaven amb colors com blau o marró. Són exemples representatius d’aquesta època el Bar Centro, la Fonda Plater o can Manolo, tots ells a Sant Francesc Xavier.

 

 

Capella de sa Tanca Vella

 

Capella de petites dimensions, de planta rectangular i coberta amb volta de canó. L’arquebisbat de Tarragona autoritzà la construcció l’any 1369, sota l’advocació de sant Valero. Serví, en aquells anys, per a l’escassa població de Formentera, despoblada uns anys abans per la pesta negra de 1348. En el segle XVIII, amb el repoblament definitiu de l’illa, la capella de sant Valero va quedar annexionada a una casa de nova planta, sa Tanca Vella, que li proporcionà la denominació actual. A l’inici de la dècada de 1980 dita casa, ja en estat de ruïna, es va esbucar amb la intenció de recuperar la capella, adquirida per l’Ajuntament de Formentera el 1983. Es va declarar bé d’interès cultural, en la tipologia de monument, l’any 1993 i es troba situada dins l’entorn de protecció del conjunt històric de Sant Francesc Xavier.

 

 

Església de Sant Francesc Xavier

 

A final del primer quart del segle XVIII la capella de sa Tanca Vella ja quedava petita per a una població que anava en clar augment. Per aquest motiu, es va sol·licitar la construcció d’un nou temple a l’arquebisbe de Tarragona Manuel de Samaniego, qui autoritzà les obres que duraren de 1726 fins a 1738. A més de temple religiós, es va plantejar com a fortalesa defensiva, en uns anys en què el record de la pirateria era encara ben present. Consta d’una única nau de planta rectangular, amb murs de dos metres de gruix que sostenen una coberta de volta de canó, damunt la qual s’ubica la casa del rector. La porta es va folrar amb planxes de ferro, a més d’estar protegida per una tronera, a la qual s’accedeix des del cor. Es declara bé d’interès cultural, en la tipologia de conjunt històric, l’any 1996.

 

 

Església del Pilar de la Mola

 

En resposta a les diverses sol·licituds que els habitants de la Mola havien fet des de 1760 ençà, l’any 1771 l’arquebisbe de Tarragona Juan Lario finalment autoritzà la construcció d’una segona església a Formentera, aquesta situada a la Mola, a fi de donar-hi servei espiritual, tenint en compte la gran distància que els separava de l’església de Sant Francesc Xavier. Les obres acabaren el 1784, i el primer bisbe de la Diòcesi d’Eivissa i Formentera, l’aragonès Manuel Abad y Lasierra, va consagrar el nou temple i el dedicà a l’advocació de la Mare de Déu del Pilar. De planta rectangular i d’una sola nau, també es troba coberta amb volta de canó. La casa del rector es troba adossada al costat de nord-est. És l’única església formenterera que presenta porxet per resguardar la porta d’entrada. Va ser declarada bé d’interès cultural, en la tipologia de conjunt històric, l’any 1996.

 

 

Església de Sant Ferran de ses Roques

 

El decret de creació de les parròquies de la Diòcesi d’Eivissa i Formentera de 1785 preveia, a més de les de Sant Francesc i el Pilar de la Mola, una tercera parròquia a l’illa de Formentera dedicada a Sant Ferran, amb una església que s’hauria de construir dins les Reials Salines. Però el temple no es va arribar a aixecar, per mor de les condicions d’insalubritat de la zona. No va ser fins al 1883 quan finalment començaren les obres del nou temple, situat en el lloc triat pels vesins i que responia a un major augment de població: ses Roques. Es va inaugurar l’any 1889 i és la més petita de les tres esglésies parroquials. Es caracteritza per tenir planta de creu llatina, originada per les dos capelles fondes a banda i banda del presbiteri. Va ser declarada bé d’interès cultural, en la tipologia de conjunt històric, l’any 1996.

 

 

III. DEFENSA I SENYALITZACIÓ COSTANERA

 

Torres de defensa costaneres

 

A excepció de l’altiplà de la Mola, ja protegit pels penya-segats, la resta de l’illa compta amb un sistema de torres defensives repartides al llarg de la costa. Ubicades en punts estratègics i visualment comunicades entre si, serviren de punt de vigilància per donar la veu d’alarma en cas d’amenaça arribada des de mar. La torre de sa Guardiola, situada a s’Espalmador, va ser la primera que es va construir, el 1749. Posteriorment, entre 1762 i 1763 es feren les altres quatre: la de sa Punta Prima, la de la Gavina, la des Cap de Barbaria i la des Pi des Català. Totes obeeixen a una mateixa tipologia de planta circular i dos nivells, amb accés des del segon per qüestions de seguretat. Es varen declarar bé d’interès cultural, en la tipologia de monument, l’any 1949.

  

Fars

 

En una illa petita on la mar té tanta presència, els senyals marítims esdevenen elements definidors del paisatge. El primer far que es va construir a Formentera va ser el de la Mola, situat a l’extrem més oriental de l’illa, arran dels penya-segats. Es va executar entre 1859 i 1861, seguint el projecte d’Emili Pou. Ell mateix també va projectar el far de l’Illa d’en Pou, illot situat al nord de s’Espalmador. Aquest es va construir entre 1862 i 1863, amb una intervenció posterior el 1902. Per la seua banda, el far des Cap de Barbaria, que senyalitza el punt més meridional de les Illes Balears, és una obra més recent, duta a terme entre 1970 i 1971.

  

IV. LLOCS HISTÒRICS

 

Ses Salines

 

Es desconeix en quin moment exacte es començaren a explotar les salines de Formentera. Possiblement ja funcionaven durant l’antiguitat, però és en la documentació del segle XIII, amb motiu de la conquesta de les Pitiüses per part de la Corona d’Aragó, quan se’n troben les primeres referències escrites. El 1715, en aplicació dels Decrets de Nova Planta, passaren a mans de l’Estat, fins que posteriorment varen ser adquirides primer pel mallorquí Antoni Marroig (1873) i després per Salinera Española SA, societat que les va explotar fins a 1984. Ses Salines constitueixen un complex sistema que aprofita l’existència de s’Estany Pudent per disposar al seu voltant d’una canalització de l’aigua de mar per assolir una major concentració salina. Aquesta aigua després es bombejava, mitjançant diferents mecanismes, al sistema d’estanys on la sal cristal·litzava i després s’extreia.

 

Colònia penitenciària de Formentera

 

Camp de presoners republicans, conegut també com es Campament, que constitueix un dels testimonis materials de la repressió franquista de la postguerra a Formentera. Es va aixecar el 1939, poc després d’acabar la Guerra Civil, i va ser clausurat el 1942. Va arribar a albergar més d’un miler de reclusos procedents de diferents indrets de les Illes Balears i de la resta de l’Estat. Cinquanta-vuit d’ells —segons el registre municipal— varen morir a causa de les dures condicions i a la deficient alimentació que rebien. Actualment encara es conserven restes dels murs que el delimitaven, els paviments d’alguns barracons i tres pous.

 

 

V. CAMINS I DIVISIÓ TERRITORIAL

 

Camí de sa Pujada

 

Constitueix una petita porció del camí que antigament unia l’església de Sant Francesc amb la Mola. Es tracta d’un tram d’uns nou-cents metres de longitud que s’enfila vorejant els penya-segats de l’extrem de mestral de l’altiplà de la Mola. Presenta un fort desnivell, motiu pel qual es va haver d’empedrar en determinats trams per evitar que s’estorrentonàs. Es fa difícil precisar la seua antiguitat. Alguns l’han relacionat amb la congregació de frares agustins establerts a la Mola durant el segle XIII, ja que aquests tenien dret d’abeurada al pou des Verro, situat as Caló. Però la documentació actual només ens permet afirmar que ja existia en el segle XVIII, centúria en la qual es va reparar i modificar pel mal estat que presentava. Va ser declararat bé d’interès cultural, en la tipologia de monument, l’any 1993.

 

 

Fites

 

Constitueixen, juntament amb les parets de pedra seca, un sistema per establir i fer visible els límits de les propietats. Poden adoptar diferents aparences: creus tallades en la roca, merlets de pedra i argamassa o, les més comunes, conjunts de tres petites lloses semienterrades disposades paral·lelament i en posició vertical. El repoblament definitiu de Formentera es va iniciar a partir de tres donacions de terres que la Corona va concedir a particulars. La primera gràcia reial, concedida a l’eivissenc Marc Ferrer el 24 de desembre de 1695, comprenia mitja llegua quadrada a la part central de l’illa. El 1699 una segona gràcia reial atorgava, també a Marc Ferrer, tota la Mola i es Carnatge. Finalment, el mateix any es concedí una tercera gràcia reial, aquesta a Antoni Blanc, gendre de Marc Ferrer: un quart de llegua quadrada al sud de s’Estany des Peix. Part de les fites que delimitaven aquelles gràcies reials s’han recuperat i senyalitzat en els darrers anys.

 

 

Parets de pedra seca

 

L’entramat de parets de pedra seca és un altre element singular del camp de Formentera. Compleix diverses funcions al mateix temps: delimita propietats, separa àrees destinades a diferents usos, protegeix la vegetació del vent i contribueix a desar els camps de pedres per fer-los conreables. En definitiva, un testimoni de com l’home ha modelat i ordenat el paisatge al llarg dels anys aprofitant un dels recursos més abundants que ofereix el medi formenterer: la pedra. Els documents d’establiment de terres als nous pobladors del segle XVIII sovent mencionen les parets de pedra que s’hauran d’aixecar per delimitar les hisendes. En alguns casos, fins i tot es descriuen les característiques que hauran de tenir: sis palms d’alçada i enllosades. El sistema constructiu es basa en una doble fila de pedres reomplerta amb reble, és a dir, pedra de petites dimensions: no es fa servir fang ni cap altre material per unir la pedra. La part superior es corona amb lloses que sobresurten per un dels costats, fet que reforça la construcció i dificulta que els animals puguin saltar d’un costat a l’altre.

 

 

VI. PATRIMONI ETNOLÒGIC

 

Cases

 

Des del repoblament del segle XVIII es va anar consolidant un sistema de distribució humana en què els nous pobladors aixecaven cases dins les porcions de terra que se’ls concedien. D’aquesta manera, les cases disseminades al llarg del territori constitueixen un dels elements més definidors del paisatge formenterer. Es poden destriar dues tipologies d’habitatge. Primerament, l’estil constructiu del segle XVIII que es va mantenir fins al darrer quart del segle XIX. Es tracta d’una importació directa de l’arquitectura tradicional eivissenca d’aquells anys, però més austera encara: cases petites, generades per adossament de volums cúbics, amb cobertes planes impermeabilitzades amb argila, canals per evacuar l’aigua de pluja i finestres petites. Posteriorment, a partir de la fi del segle XIX i fins a mitjan segle XX, s’anaren substituint les cobertes planes per les de teula en doble vessant, al mateix temps que les finestres tendiren a fer-se cada vegada més grans.

 

 

Molins fariners

 

Els anomenats molins de sang, activats per tracció animal, constituïen el sistema més antic per moldre el gra i fer farina. L’orografia de l’illa, exposada a tots els vents, va facilitar la substitució d’aquell mecanisme per molins de vent. Els tres més antics, documentats ja en el segle XVIII, són el molí d’en Teuet (1773), el molí Vell de la Mola (1778) —actualment es pot visitar—, i el de ses Roques (1797). Els dos de la Miranda, el d’en Botigues de la Mola i el d’en Simon des Cap de Barbaria —ja desaparegut— es construïren al llarg del segle XIX.

 

 

Cisternes i aljubs

 

Al llarg de la història l’abastiment d’aigua ha set un element vital per a la població de Formentera. En una illa tan petita i sense la presència de rius ni fonts que proporcionassin aigua dolça, l’aprofitament de l’aigua de pluja es va convertir en la principal solució ja des d’antic. Amb aquesta finalitat es construïen les cisternes i els aljubs. Les primeres consisteixen en un dipòsit arrodonit o en forma de pera excavat al terra, mentre que els aljubs es caracteritzen per una excavació rectangular coberta amb volta de canó. En tots dos casos, les obertures es protegien amb una capella, un altre dels elements característics del paisatge formenterer. Molts dels aljubs de l’illa, especialment abundants a la Mola, daten del segle XVIII.

  

Pous

 

Els pous constituïen l’alternativa als aljubs i les cisternes, a l’hora d’obtenir aigua per al consum humà i per abeurar els animal. Alguns d’ells ja es troben esmentats en documents a final del segle XVII, com és el cas del pou de Cala Saona, d’altres, al llarg del segle XVIII. Tot i estar dins finques de propietat privada, la població dels voltants hi tenia dret d’accés per a l’abastiment d’aigua. Alguns d’aquests pous tan sols tenien un petit coll de pedra, mentre que en altres casos, més evolucionats, el coll s’apujava més i s’acabava cobrint per la part superior, originant una espècie de capella semblant a la dels aljubs i cisternes. És el cas dels pous d’en Marianet Barber i d’en Pere Blai, situats a la vora del camí Vell de la Mola, tots dos del segle XVIII.

 

Sénies

 

Constituïen sistemes mecànics accionats per tracció animal que permetien l’extracció de quantitats important d’aigua que s’emmagatzemava en safareigs, des dels quals es distribuïa, mitjançant canalitzacions, a les zones de rec. Inexistents a les àrees més elevades de l’illa, a causa de la fondària que s’hauria d’excavar per arribar al nivell freàtic, són relativament abundants en indrets pròxims als estanys i a la zona de ses Clotades i es Carnatge. L’aigua extreta i emmagatzemada amb aquests mitjans permetia petits conreus d’hortalisses, en contraposició a l’agricultura de secà predominant a l’illa, encapçalada pel conreu de cereals, sobretot, blat i ordi. Un exemple representatiu de les nombroses sénies que antigament funcionaven a l’illa és la que es pot veure a la finca pública de can Marroig.

 

 

Arbres singulars

 

La intervenció humana en el món natural sempre s’ha caracteritzat pel seu equilibri i mesura. Un exemple representatiu d’aquest fet és la manera tradicional d’apuntalar les figueres, un dels arbres fruiters amb més presència a l’illa. Al llarg del temps, l’home les ha modelat mitjançant tot un sistema d’estalons per recolzar i estendre les seues branques, i propiciar així un creixement notablement horitzontal en comptes de vertical. El resultat: grans espais d’ombra a l’estiu, i una alçada de les branques que facilita la recol·lecció de les figues, al mateix temps que evita que les cabres i ovelles hi puguin arribar per menjar-se-les. Encara ara és habitual veure aquest tipus de figueres “humanitzades”. A l’altura del Km 9 de la carretera de la Savina a la Mola, entre aquesta i el camí Vell de la Mola, se’n poden observar exemples ben representatius. Algunes d’aquestes figueres es troben catalogades com a arbres singulars de les Illes Balears dins el Llibre Blanc de Protecció d’Espècies del Govern de les Illes Balears.

  

Escars

 

A Formentera el medi terrestre per si sol moltes vegades no permetia la subsistència, de manera que s’havia de recórrer a la mar. És per això que la majoria de les famílies tenia un llaüt per sortir a pescar quan el temps ho permetia. Aquest costum encara perdura, com també les construccions per treure les embarcacions i per repairar-les fora de l’aigua: els escars. Es tracta d’un sistema de guies de fusta inclinades, sobre el qual es deixa lliscar el llaüt per tirar-lo a l’aigua, a la vegada que serveix de rampa per treure’l. En molts casos, a la part més alta es construeix un cobert de fustes i branques que serveix per resguardar l’embarcació del sol i la pluja. Són molts els punts de la costa de l’illa on es poden veure agrupacions d’aquest tipus de varadors tradicionals: cala Saona, es Caló, es Torrent de s’Alga, es Pujols o ses Illetes, en són alguns exemples. Varen ser declarats en conjunt bé d’interès cultural, en la tipologia de lloc d’interès etnològic, l’any 2002.

  

VII. PATRIMONI IMMATERIAL

 Ballades

 

El ball era una de les formes de diversió i de relació social més important a la Formentera tradicional. Podia tenir lloc en reunions celebrades a cases particulars o bé en espais públics, com a la sortida de missa dels dies festius més destacats. Es ballava seguint dos patrons rítmics bàsics: a la llarga i a la curta, els quals coincideixen amb les danses del mateix nom. Tant a Formentera com a Eivissa no varen penetrar les jotes, els fandangos i els boleros que tant de pes acabaren tenint a Mallorca, Menorca i a gran part de la costa oriental de la península a partir del segle XVIII. Les danses antigues de les Pitiüses, per tant, són el fruit de l’evolució d’un estrat anterior, possiblement a partir de les altes danses i de les baixes danses del final de l’edat mitjana i del renaixement. Actualment els grups de ball tradicional segueixen mantenint aquest estil de ball i n’ofereixen una mostra coincidint amb les festes principals de l’illa: Sant Ferran (30 de maig), Sant Joan (24 de juny), Mare de Déu del Carme (16 de juliol), Sant Jaume (25 de juliol), Santa Maria de les Neus (5 d’agost), Mare de Déu del Pilar (12 d’octubre) i Sant Francesc Xavier (3 de desembre).

 

 

Cantades

 

Junt amb les ballades, les cantades varen tenir, també, gran importància en el seu moment. Es tractava de reunions nocturnes de vesins i familars que tenien lloc a l’interior d’alguna casa particular. La gent es congregava per escoltar les cançons que les cantadores i els cantadors interpretaven en un estil anomenat cantar redoblat, caracteritzat per una ornamentació vocal al final de cada vers. Les lletres de les cançons, creades i memoritzades prèviament, eren narracions extenses estructurades en versos llargs anomenats mots, els quals guardaven rima assonant o consonant. Solien tractar temàtiques amoroses o descripcions de successos personals. Avui dia les cantades ja han perdut la rellevància social que tenien antigament, però encara se’n realitzen, a manera de mostra, entorn de les festivitats principals. Es fan en els diferents clubs de jubilats de l’illa, excepte la de Santa Maria, que els darrers anys s’ha celebrat en el Jardí de ses Eres, a l’aire lliure.

 

Caramelles

 

Suposen una manifestació musical i devocional lligada a dos dates concretes del calendari litúrgic: la Nit de Nadal i el Diumenge de Pasqua. Tant les caramelles de Nadal com les de Pasqua les canten dos hòmens que s’acompanyen un amb les castanyoles i l’altre amb l’espasí, mentre un tercer sona el conjunt de tambor i flaüta. Estan constituïdes per dues sèries de goigs, a més d’una conclusió final, i s’interpreten amb la mateixa tècnica de cantar redoblat que es fa servir per a les cançons. S’interpreten a l’interior de l’església, bé durant la missa —després de la lectura de l’Evangeli—, o bé en acabar la celebració. L’any 2005 les caramelles de Nadal varen ser declarades bé d’interès cultural de tipus immaterial.